Giuanne Maria Angioy e su progetu de una Repùblica sarda, de Federicu Francioni

Comente istèrrida – S’istòria de sa Sardigna intre Setighentos e Otighentos in documentos inglesos – Sa personalidade de Angioy – Una lìtera de Angioy in sa British Library – Dae sa Repùblica sarda de Angioy a s’idea de una conchista napoleònica – Pro l’agabbare – Pro nde ischire de prus.

Comente istèrrida. Sa Die de sa Sardigna ammentat ogni annu su 28 de abrile de su 1794, est a nàrrere sa die de sa rebellia a Casteddu contra de su visurrei Vincenzo Balbiano, 500 e prus intre ministros e ufitziales sabàudos, discatzados dae sa massa de su pòpulu (2.000-2.500 pessones). A pustis, sena manifestatziones de pratza, su matessi sutzedeit in Tàtari e in S’Alighera. Diat èssere isballadu meda cunsiderare su 28 de abrile a foras de su triènniu rivolutzionàriu sardu 1793-96, inue sa personalidade de Giuanne Maria Angioy, capu de su movimentu antiassolutìsticu e antifeudale, est tzentrale. Sena ismentigare, est craru, s’avocadu tataresu Gioachinu Mundula, su notàiu Frantziscu Cilloco de Casteddu, preìderos càrrigos de atrivimentu e de coràgiu, comente Frantziscu Muroni de Bonorva, Frantziscu Sanna Corda de Turalva e àteros (Sechi Bologna, Serra, Vistoso); intre sos òmines de Crèsia, b’aiant sos chi si fiant pronuntziados in manera crara e ladina in pro de sos printzìpios de Egalité, Fraternité, Liberté. Devimus mescamente ammentare sa presèntzia, in su 1793-96, de tantos professionistas, artesanos de sos Grèmios, fèminas e giòvanos meda.

S’istòria de sa Sardigna intre Setighentos e Otighentos in documentos inglesos. In su mese de Nadale de su 1982, deo m’agataia in su Department of Manuscripts de sa British Library (Londra): un’esperièntzia de istùdiu bella e interessante meda. In cuddu logu, semper agiuadu dae funtzionàrios de aberu cumpetentes, apo àpidu sa possibilidade de lèghere sos Nelson Papers, est a nàrrere sos documentos de s’ammiràliu Lord Horatio Nelson. In sos primos annos de su 1800, isse, cun sas naes inglesas, dae s’ìsula nostra de La Maddalena, cuntrollaiat sa marineria frantzesa chi fiat serrada, si podet nàrrere, in su portu de Tolone. Sos inglesos fiant de fatis meres de su Mediterràneu.

Sa Sardigna fiat abarrada a foras de sas conchistas napoleònicas. Bonaparte però aiat discatzadu sos soberanos de sa domo de Savoia dae sos domìnios continentales issoro. Pro custu motivu, dae su 1799, su rei Carlo Emanuele IV fiat bènnidu in Sardigna, inue aiat carrigadu sos abitantes de impostas, mescamente pro mantènnere sa corte. Sa reatzione, sa prus niedda, triunfaiat. A pustis, fiat arribbadu Vittorio Emanuele I chi at lassadu sa terra nostra solu in su 1814. Però sos guvernantes sabàudos non cheriant tropas inglesas in Sardigna, comente aiat sutzessu in Sitzìlia, inue, cun sos soberanos borbònicos, cumandaiat, si podet nàrrere, s’inglesu Lord William Bentinck (capu de sas fortzas britànnicas in su Mediterràneu).

In ogni manera, a Casteddu, a curtzu de sa corte sabàuda, b’aiat puru William Hill, ministru inglesu incarrigadu de mantènnere sas relatziones diplomàticas cun sos piemontesos. Apo istudiadu papiros pertocantes custu tema in su Public Record Office, s’Archìviu tzentrale de s’Istadu, semper in Londra.

Sa personalidade de Angioy. Bene meda, apo faeddadu de sos istùdios chi apo fatu in su Department de Londra, proite in cuddane apo àpidu sa bona sorte de agatare una lìtera de Angioy de su 28 bennàrgiu de su 1800. Angioy, giai l’ischimus, est una pessonalidade tzentrale in su gai cramadu triènniu rivolutzionàriu sardu 1793-96. Nàschidu in Bono in su 21 de Santuaini de su 1751 (duncas sunt colados a oe 270 annos), mortu in su 22 de freàrgiu 1808 in Parigi – disterradu – fuit in antis professore in s’Universidade de Casteddu, giùighe de sa Reale Udièntzia (chi in su Regnu de Sardigna de tando fiat su màssimu organismu giuditziàriu).

Fuit galu imprendidore originale: de fatis isse resesseit a ammanigiare una fàbrica; pensaiat de ligare agricultura e industria cun sa produtzione de bambaghe (cotone) e s’ìndigu (erba tintòria) pro fraigare bonetes e àteras mertzes.

Diventadu capu de su moimentu antiassolutìsticu e antifeudale sardu chi aiat iscutzuladu sa Sardigna intrea – dae sos sartos a sas biddas a sas tzitades – non fiat materialmente presente a su ponte de Tramatza, a curtzu de Aristanis, in su 1796, cando sa pelea (ghiada dae isse fintzas a cuddu momentu) fuit iscunfita dae sa reatzione. Su 19 de làmpadas de su 1796 est sa die de sa partèntzia de Angioy pro su disterru. Dae sas ùrtimas dies de freàrgiu de su 1796, Angioy est in Frantza, a Parigi, destinadu a non bìdere prus sa terra sua.

Una lìtera de Angioy in sa British Library. In Frantza, pro su mèdiu de diplomàticos, militares, agentes, òmines de su mundu de sa cultura – chi fiant Cristoforo Saliceti, Antoine-François Coffin, Augustin Guys, Guillaume-Charles Faypoult, Charles-François Dubois Thainville (unu de sos conchistadores de sa Bastìllia) e s’intelletuale Pierre-Louis Ginguené (chi aiat retzidu s’eredidade de s’illuminismu) – Angioy aiat connotu personalidades de gabbale de sa Revolutzione frantzesa e de s’edade napoleònica: semus faeddende de Talleyrand, de Carnot e de Bernadotte, destinadu a diventare rei de s’Isvètzia.

S’impignu de Angioy e de totus custos pessonàgios aiat comente resessida un’ispeditzione in Sardigna de tropas frantzesas e corsas pro decrarare, cun s’agiudu determinante de sos patriotas sardos, una Repùblica alliada a sa Frantza rivolutzionària.

In su cabidanni de su 1799, isse (giai disterradu) aiat imbiadu a su Directoire (s’esecutivu frantzesu) unu memoriale inue faeddaiat de sa netzessidade de “établir une constitution basée sur les principles d’égalité e de liberté, mais conforme aux usages, aux opinions réligeuses et en général a tous les articles dont les Sardes sont si jaloux”. Est craru s’impignu de Angioy de pònnere sa terra sua a intro de su protzessu rivolutzionàriu, sena ismentigare sas siendas, su patrimòniu culturale e spirituale, indunas, sa peculiaridade de sa situatzione de s’ìsula.

In antis, apo fatu riferimentu a sa lìtera de Angioy de su 28 de bennàrgiu de su 1800 (8 pluviose an VIII, cunforma su calendàriu frantzesu, rìvolutzionàriu e republicanu). In custu messàgiu s’annuntziaiat s’ispeditzione dae sa Còrsica in Sardigna de su generale Jean-Baptiste Cervoni. Ma isse, cun su giai mentovadu Saliceti, fuit custrintu a abarrare in Còrsiga dae unu movimentu contra-rivolutzionàriu provocadu dae Frediano Vidau e dae àteros (Colonna-Cesari), pagados cun dinare dae consules, agentes e ispias de sa Domo de Savoia. Sa lìtera de Angioy est in sa British Library proite fuit intertzetada dae sas naes de Nelson. Tando, s’amargura de sos patriotas sardos (disterrados e nono), proite sos sordados franco-corsos non fiant arribbados, fuit de aberu manna.

Dae sa Republica sarda de Angioy a s’idea de una conchista napoleònica. Cando Napoleone est diventadu primu consule de sa Frantza e, mescamente, cando est diventadu imperadore, dae sos materiales de sos archìvios frantzesos chi apo bidu – cuddu de su Ministeru de sa Gherra e cuddu de sos Afares istràngios – si podet lèghere, cun una tzerta fatzilidade, su passàgiu dae espressiones comente “Republica sarda” e “fàghere in manera chi sos sardos si potant guvernare” a un’àtera diferente meda comente “conchista”: est a nàrrere, sa Sardigna conchistada dae sa Frantza e bia. De fatis, s’idea e su progetu de una Repùblica sarda non podiant tzertu andare d’acordu cun s’imperialismu napoleònicu. In ogni manera, Antoni Boi at iscritu chi in su 1812 – in antis de sa derruta terrìbile de sa Grande Armée in su ierru de sa Russia – Napoleone forsis pensaiat galu a un’invasione de sa Sardigna. Ma, comente apo nadu, Angioy fiat mortu bator annos in antis, in su 1808.

Pro l’agabbare. Sos ùrtimos annos suos in su disterru frantzesu fuint annos de amargura profunda, si non fuit disisperu, chi lu giugheit, cuasi, a s’abulia, a s’inatividade: est su chi iscriet Matteo Luigi Simon, unu de sos frades Simon de S’Alighera: sos àteros fiant Domìnigu, Giuanne Frantziscu e Giuanne Batista (totus meres de una bibliotèca rica meda, cun mìgias de volùmenes), istudiados dae Mattone e Sanna.

Apo publicadu sa lìtera chi Coffin aiat iscritu a su giornale “Courrier de l’Europe et des spectacles”, inue, essende mortu Angioy dae pagu, custu amigu frantzesu suo ammentaiat sa generosidade, sos sacrifìtzios, s’amore pro sa patria de su leader sardu disterradu.

Totu su chi at sutzessu, in antis e a pustis de s’iscunfita de Angioy, non nos devet ispìnghere a cuare, a minimare o, peus, a minispressiare – comente ant fatu tzertos sardos teracos (intelletuales, giornalistas e àteros) – ma, prusaprestu, a dare balore mannu a cuddu chi abarrat, sena duda, su movimentu sotziale e polìticu prus raighinale in s’istoria de sa Natzione sarda.

Pro nde ischire de prus. Angioy in antis e a pustis de su disterru est istadu istudiadu dae: su barone aligheresu Giosepe Manno, giùighe, presidente de su Senadu, ligadu a sa Domo de Savoia e pro custu diventadu e cramadu antenato dei denigratori (de Angioy matessi); dae Sebastiano Pola, isse puru denigratore dei giacobini sardi; dae Dionigi Scano, prus echilibradu; dae Antoni Boi chi tzertu non cuat sa simpatia sua pro Angioy; dae sos caros e istimados Larentu Del Piano, Titu Orrù e Càralu (Carlino) Sole, iscumpàrfidos, chi nos ant dadu coràgiu pro sighire in sos istudios e chircas archivìsticas; dae Lughianu Carta chi at publicadu, in bator volùmenes monumentales, sos documentos de sos Stamenti, su Parlamentu sardu antigu, formadu dae sos tres Bratzos ecclesiastico, militare e reale; dae Mattone e Sanna, chi ant bidu paritzos documentos d’archìviu e ant publicados paginas de importu mannu, pertocantes mescamente sos frades Simon de S’Alighera, intelletuales e cumponentes de su moimentu antifeudale sardu;

Bìdere galu: F. Francioni, 1793: i Franco-Corsi sbarcano in Sardegna, Condaghes, Cagliari, 1993; Id., Per una storia segreta della Sardegna fra Settecento e Ottocento. Saggi e documenti inediti, Condaghes, Cagliari, 1996; Id., Réfugiés politiques e diplomates pour l’institution d’une République sarde sous la protection de la France (1796-1800), in “Cahiers de la Méditerranée”, n. 57, 1998, pp. 101-124; Id., Vespro Sardo. Dagli esordi della dominazione piemontese all’insurrezione del 28 aprile 1794, Condaghes, Cagliari, 2001.

De tempos prus reghentes ammentamus sos iscritos de Omar Onnis e sos libros de Andrea Pubusa (giurista de s’Universidade de Casteddu): Palabanda. La rivolta del 1812. Fatti e protagonisti di un movimento che ha scosso la Sardegna (de su 2016, pertocat sa Sardigna in su perìodu napoleònicu); Id., Giovanni Maria Angioy e la nazione mancata. I cento giorni che sconvolsero la Sardegna, (ambos publicados dae sa domo editora Arkàdia de Casteddu). Importante galu su chi est istadu publicadu dae Accardo, Bitòria Del Piano (sorre de Larentu), Doneddu, Ferrai Cocco Ortu, Murgia, Pillai, Sòtgiu, Virdis e àteros.